Després de dedicar tot el dia d’ahir a visitar part de Tokyo, avui hem decidit allunyar-nos una mica de la gran ciutat i anar a la recerca d’una mica de pau i tranquil·litat (almenys tanta com ens sigui possible en un país amb gairebé 130 milions d’habitants). Totes les referències ens dirigien cap a Nikko, o sigui que ja ens veieu de bon matí anant a agafar el tren amb les lleganyes encara posades. Després de no poques combinacions de trens i metros, hem aribat al nostre destí. El primer que sorprèn en arribar a Nikko és la seva estació de tren, la més antiga del Japó oriental, l’edifici de la qual va ser projectat per Frank Lloyd Wright el 1915.

A Nikko trobem tot un conjunt de temples i mausoleus que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat. A mitjans del segle VIII el sacerdot budista Shodo Shonin ja va fundar una primera ermita en aquest indret i, més tard, el clan Tokugawa va escollir Nikko per instal·lar-hi el mausoleu de Tokugawa Ieyasu. Tota una demostració de poder i ostentació de la família que, durant dos segles i mig, fou l’àrbitre suprem del poder al Japó. En definitiva, quelcom semblant a un parc temàtic de temples budistes…

Comencem la visita pel temple de Rinno-ji, el més antic dels temples de Nikko, i reconegut pel Sanbutsu-do o Pabelló dels Tres Budes, i el Sorinto, un pilar de bronze que es diu allotja 1.000 volums de sutres (escriptures budistes) i és un símbol de la pau mundial.

El següent que visitem és el santuari Tosho-gu, dedicat a Tokugawa Ieyasu (1543-1616), estratega i gran polític que fundaria la dinastia que gobernaria el Japó durant 250 anys i seria l’encarregat de portar la capital del país a Edo (actual Tokyo).

En aquest santuari, on tot el que es pot decorar ho està i sense escatimar mitjans, destaquen la recarregada porta Yomeimon, la pagoda de cinc pisos i l’estable sagrat que acull el famós relleu dels tres micos savis, que representen tres principis del budisme Tendai.

Els dos últims temples que visitem són el santuari Futara-san i el santuari Taiyuin-byo. Aquest últim és el mausoleu de Tokugawa Iemitsu, el nét de Ieyasu, potser fins i tot més sublim que el del seu avi, ja que a la bellesa i decoració pròpia de l’arquitectura del santuari s’hi afegeix la tranquil·litat i bellesa de l’entorn natural. Potser en aquesta valoració ha influït de ben segur el fet que en el moment de visitar Tosho-gu, estava a vessar de gent i en canvi, en aquest últim, gairebé estàvem sols…

Arribats a aquest punt, l’estómac ja ens fa rau-rau, així que decidim baixar cap al poble de Nikko a dinar. De camí ens aturem a fer unes quantes fotos al pont Shinkyo, el lloc on, segons la llegenda, Shodo Shonin va creuar el riu sobre dues serps gegants. Val a dir que, si bé el pont original data de 1636, per a ús del shogun i dels missatgers imperials, l’actual és una reconstrucció de 1907.

Dinem al restaurant Hippari Dako, segons la guia “tota una institució entre els viatgers estrangers”. Potser això és el pitjor del local, perquè pel que fa al menjar, gaudim de la fantàstica senzillesa d’un enorme plat de noodles i uns gyoza i yakitoris a compartir. Fem una darrera volta sense més interès pel poble de Nikko i, amb la panxa plena, ja podem afrontar el viatge de tornada a Tokyo.

Un cop a Tokyo, aprofitem el que queda de tarda per descobrir la part est de Shinjuku, “el lloc on Tokyo es diverteix”. Sales de pachinko, cinemes, grans magatzems i locals de dubtosa reputació suposen tot un contrast a la serenor de què hem gaudit durant tot el matí a Nikko. Potser per aquest contrast o potser perquè estem rebentats, decidim tornar relativament aviat al Ryokan Shigetsu per descansar i recuperar forces per l’endemà. Queden encara molts dies per endavant…